El pes que estira cap avall, de Maria Diez Serrat

Fins el 25 de juliol a la Casa Elizalde

M’agrada trobar-me sorpreses, de manera que no m’ho penso massa a l’hora de plantar-me a qualsevol exposició ni m’estudio la lliçó abans d’anar-hi. És cert que vaig a alguns centres amb més regularitat que a d’altres, però en general no tinc gaires manies, ho vull veure tot i després ja vindran la reflexió i la cerca d’informació, si cal.

Hi ha obres que de seguida agraden o repel·leixen i no necessiten de grans explicacions per generar aquesta opinió, ni és el seu objectiu haver-les de donar. El cas de la mostra que hi ha actualment a la Casa Elizalde no és aquest i mereix un apropament adequat. Es tracta d’un projecte de recerca sobre les possibilitats de diferents materials a l’hora de representar l’interior del cos, amb les seves vísceres i mucoses i tota la pesca.

Comencem pel principi.

Entres a una sala. Fas un cop d’ull general. Hi ha tot de peces escampades pel terra: trossos de fang cobert de plàstic estripat, guix relligat amb malles i més plàstic, estructures metàl·liques etc. El títol de l’exposició et dóna algunes pistes sobre el contingut. La teva parella diu que li semblen restes d’obra d’alguna reforma. Agafes el flyer. L’aspecte és, tal com comenten els comissaris al text, d’experimentació amb els materials. Els títols de les obres són indicatius de totes aquestes qüestions viscerals. A la part central del flyer hi ha anotacions de l’artista que, de tanta voluntat poètica, queden una mica ridícules. Et preguntes si el que llegeixes sobre el que hauries d’estar veient és realment el que estàs veient.

I vet aquí el conflicte que a mi se’m genera a partir d’aquest moment. Tot el que tenim davant dels ulls són restes d’allò que l’artista investiga però que en certa manera ha deixat d’interessar-li perquè ha perdut les qualitats inicials, bàsicament per la pèrdua d’aigua, al menys en una bona part de les escultures. El que vull dir és que el que té importància en aquestes peces és justament el procés de treball, o és el que entenc que interessa a l’artista: el temps en què les peces humides juguen amb l’espai de què disposen fins que s’acaben quedant rígides i adoptant una forma permanent, que és el punt en el qual deixen de ser interessants. El problema que veig en aquesta exposició és que tot el camí que ha seguit la peça no viu en el resultat final. I aquest resultat final no és tan torbador o tan interessant com pretén ser. També em pregunto si és possible que el text dels comissaris, encara que està molt ben explicat, generi unes expectatives que no es corresponen amb la realitat.

En fi, una experiència millorable, però de tot se n’aprèn.

Fins a la propera!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada