On es perden les empremtes

d’Ulla Lima

Del 17 de setembre al 21 d’octubre a siNesteSia

L’obra d’Ulla Lima em resulta interessant perquè és capaç de plantejar preguntes i generar reflexió. De fet, ja havia ressenyat una exposició en què va participar el 2017 a Alella (aquí teniu l’enllaç per si voleu fer-hi un cop d’ull).

L’obra explora, d’una forma visceral, allò que resta en la superfície como si fossin pistes d’una totalitat oblidada o ignorada. No només ho fa des d’una mena de rauxa que condueix la seva mà de manera intuïtiva, sinó que sap suscitar en l’observador la necessitat d’explorar, gairebé en una missió arqueològica, les possibilitats d’aquestes empremtes. En aquest sentit, crec que són peces que actuen com un mirall, en el qual ens veiem reflectits de maneres diferents. La mida és un aspecte a tenir en compte aquí, perquè són pintures prou grans com per convidar, físicament, a endinsar-se en allò que es veu. I a partir d’aquí l’observador pot anar més enllà i convertir l’experiència de l’artista en una experiència pròpia.

No és que l’objectiu sigui construir una narració, però sí reflexionar sobre el que significa tota aquesta desintegració. Per exemple, la vida actual està clarament composada de fragments; és cert que sempre ha estat més o menys així, però les xarxes socials ho han maximitzat i han portat a l’estratosfera una falsa sensació de coneixement. Milions de persones comparteixen trossets de la seva vida cada dia i la majoria opta per mostrar només aquells que els fan semblar feliços i exitosos. Sabem que hi ha molt més, que cada individu és el fruit d’una gran complexitat, plena de moments de tots els colors. Ho sabem. Però és increïblement fàcil deixar-se endur per aquest món de “posturitis” aguda. Som víctimes i botxins.

Al marge de l’obra en sí, cada vegada que vaig a veure una exposició de pintura d’un artista actual -els grans mestres del passat gaudeixen d’un altre estatus-, em faig la mateixa pregunta: en quin punt està la pintura? L’obra d’Ulla Lima beu clarament del neoexpressionisme, que potser va ser l’última revifada important en el món de la pintura, o com a mínim aquella que generalment es té en consideració.

Fa molts anys que la pintura com a mitjà artístic i, en general, totes les arts, diguem-ne, “tradicionals” estan en qüestió. Ja n’he parlat en algun altre article, però continuo preguntant-me si de debò és tant important el format. És cert que, de la mateixa manera com cadascú té els seus gustos, cada època té els seus mitjans d’expressió predilectes, però penso que, amb aquesta exposició, queda demostrat que la pintura encara pot fer propostes interessants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada