de Brian Young
del 12 de setembre al 15 d’octubre, al Centre Cívic Ateneu Fort Pienc
Les fotografies de Brian Young son d’una qualitat indubtable. M’hauria d’esforçar molt per destacar algun aspecte negatiu prou important. No només són fotografies excel·lents des del punt de vista tècnic, tenint en compte que no són d’estudi, sinó que saben transmetre la vida al metro dels 80 a Nova York. Tal com citen a la web del Fort Pienc: «Era un temps dur; era Gotham». Una ciutat que tots imaginem com devia ser, encara que no l’haguem viscuda: por i perill són potser de les primeres paraules que ens venen al cap.
(text extret de la web del Fort Pienc)
Però el treball de Young ens mostra molt més que tot això, fins i tot té tocs d’humor.
El fenòmen del grafiti acompanya sens dubte la imatge de la Nova York dels 80, i per Young «[…] és impossible no contemplar la seva proliferació com a acte de protesta social, una vàlvula d’escapament, una reivindicació de reformes, o com un escenari per als desposseïts» (text). I en part, és cert que hi ha una banda del món del grafiti, tant ara com als 80, que està molt lligada a la idea de reivindicació política, però també és cert que una joventut sense ofici ni benefici pot adreçar les seves energies en diverses formes de disconformitat i, fins i tot, de destrucció en les quals no hi ha un missatge clar.
Justament aquesta setmana vaig llegir la notícia del cost que suposa eliminar els grafitis del transport públic (aquí teniu un enllaç, encara que si busqueu, de seguida trobareu moltes notícies relacionades). Va ser curiosa la coincidència amb la visita a aquesta exposició. I se’m va fer inevitable preguntar-me si puc contemplar els grafitis únicament com a forma de protesta o d’esbarjo més o menys juvenil, sense pensar en la gran despesa econòmica que ens suposa a tots el fet d’haver-los de netejar.
Hi ha algú que vulgui viure en una ciutat on tots els vagons de tren i metro, els autobusos, les persianes de les botigues i la major part de les parets estan plenes de grafitis? Si no s’eliminéssin periòdicament és el que passaria… Al marge de la cacofonia visual, que ja seria un motiu, potser cal distingir entre els grafitis que reflexionen d’una manera interessant sobre qüestions polítiques, socials, mediambientals, etc. i que crec que són una minoria, i el que simplement són reafirmacions del “jo” en forma de gargots i firmes. Des del meu punt de vista, hi hauria d’haver lloc pels primers, però no pels segons. Potser és una opinió impopular, però no penso que estigui justificada aquesta grandíssima despesa econòmica per a que algú tingui l’alegria de veure el seu nom en un espai que és de tots.
No volia enrollar-me tant amb el tema dels grafitis, perquè es desvia una mica d’allò que ens ocupa, que és una exposició fantàstica que heu d’anar a veure sense dubtar-ho; però la conjunció “metro de NY al 84” i “15 milions d’euros” m’ha portat per aquest camí. També és interessant com unes fotografies de l’any 84 continuen sent d’actualitat, encara que sigui de manera tangencial.
Vosaltres què en penseu de tot això?