Cafeteries amb art que et porta a preguntar-te pel sentit de tot

Caffe San Marco al carrer Major de Sarrià, pintures de Montse Cepero

Molts bars i cafeteries de la ciutat ofereixen porcions d’art gratuït, a més de cafès i entrepans; no sempre són excel·lents, però a vegades ens poden sorprendre.

Amb la meva parella, passegem per diferents barris de la ciutat, o millor dit, vaguem sense rumb fins que es fa tard i cap a casa. Aquest diumenge vam anar a fer un tomb per Sarrià. Amb tot el que ha passat a Barcelona aquests dies, no he tingut massa ganes d’anar a veure exposicions, però d’alguna manera m’hi vaig trobar quan vam fer una parada al Caffe San Marco. Les obres no són massa interessants, la veritat, però hi va haver una cosa que em va sorprendre i que, si heu fet un cop d’ull general a l’article, potser a vosaltres també us ha xocat: les pintures són molt diferents entre sí i, per si teniu dubtes, sí, estan signades per la mateixa persona.

Al principi vaig pensar que es tractava de dos o tres pintors/res que havien decidit fer una exposició conjunta i de seguida em vaig passejar per la cafeteria, molestant a tothom per apropar-me una mica més als quadres i comprovar que, efectivament, tots eren d’una sola artista.

A mi, aquest és un tema que em crida molt l’atenció des de sempre.

L’experimentació i el canvi són factors indissolubles del fet artístic, i les galeries i els museus i totes les mostres públiques d’art en general, s’alimenten d’aquesta investigació, però al mateix temps els crea inquietud i la frenen. M’explico amb un exemple. Posem que un artista, al que anomenarem Fulanit@, es dóna a conèixer amb unes instal·lacions en les quals es dedica a posar centenars de salers un al costat de l’altre, com a metàfora de la incomunicació. Després decideix omplir els salers amb sopa de lletres i dels salers es passa a altres recipients o fa una megaperformance participativa en què tothom porta el seu saler de casa. El mercat i els museus permeten i encoratgen aquests canvis amb tranquil·litat absoluta, perquè Fulanit@ no es mou de la seva caixeta i les etiquetes “conceptual” o “performer” o el que sigui, es poden reciclar d’una obra a la següent i mantenir un discurs similar. Però de sobte un dia, Fulanit@ es presenta amb una cosa completament diferent; ara vol parlar del pas del temps retratant les seves tietes. Cagada. Potser els retrats de les tietes són interessantíssims i si s’hagués fet un lloc en el món de l’art amb aquestes obres, estaria al cim de la cadena alimentària. Però ens trobaríem en la mateixa situació quan volgués canviar les tietes per salers.

No vull dir amb això que els museus o els galeristes siguin els dolents d’aquesta peli. En absolut. Volen i necessiten ser coherents per a que se’ls prengui seriosament. És difícil, molt difícil, mantenir-se en el canvi i sobreviure econòmicament i socialment. Tampoc és que la novetat sigui desitjable perquè sí, òbviament ha de ser interessant i aportar alguna cosa més que el fet de ser diferent. A tot això s’hi afegeix que, com és lògic, no tots els resultats són igual d’exitosos i, encara que hi ha alguns artistes que han destacat en diverses etapes del seu treball, és bastant rar que això succeeixi.

La cosa es va complicant amb cada matís… Tot i així, penso que un artista té el deure de fer recerca tota la seva vida “laboral”, perquè aquesta és, en poques paraules, la seva tasca social i cultural i segurament també personal. Potser és una visió molt idealista o poc ajustada a la realitat del treball d’un artista consagrat. En qualsevol cas, és fàcilment observable que la majoria d’artistes que tenim als museus, als llibres d’art, etc. tenen una trajectòria semblant: hi ha una etapa de joventut, en què Fulanit@ va provant a veure si el que creu que vol dir encaixa millor amb la ceràmica o la instal·lació, i una etapa de maduresa, en què comença a trobar amb exactitud quin és el seu objectiu i com expressar-lo i vint anys més tard s’ha consagrat posant salers l’un al costat de l’altre i ho continua fent amb variacions fins que en té noranta.

És cert que això és una generalització portada una mica al límit i en la qual hi cabrien excepcions, però com a historiadora i com a visitant regular de mostres diverses, em pregunto si, mitjançant pressions econòmiques i psicològiques, es coarta la llibertat d’artistes i agents diversos del món de l’art. I si és així, penso en si té solució. Perquè al final, l’Art no és cap ens independent, sinó que és un conjunt de persones en una xarxa de relacions molt complexa. I està clar que, per molt que diguin que el fracàs és formatiu i tota la pesca, a ningú li agrada que el menystinguin o l’arraconin. Tothom vol tenir èxit i ser valorat i poder viure d’allò que l’apassiona. Suposo que això és humà, no té més.

Recordo que fa uns anys vaig veure una retrospectiva de Palazuelo al MACBA. No dic que no tingués el seu interès -pse…-, però eren sales i sales i sales i sales i sales i més sales de pintures gairebé clòniques. I dic Palazuelo perquè m’ha vingut ara al cap, però n’hi molts d’altres. Vaig sortir d’allà pensant: no s’avorreix aquest pobre home? Potser no. Qui sap. El món de l’art és complicat i potser sóc jo qui té el problema. Potser estic posseïda per una necessitat constant de novetats, sota la influència d’internet i de les xarxes socials. O potser és l’artista, que en un moment determinat queda seduït de forma irremeiable per salers plens de sal o simplement gaudeix dels aplaudiments. O potser són els museus que no tenen mitjans, capacitat ni interès per mostrar-nos les desviacions dels salers plens de sal, també anomenats, retrats de les tietes.

4 pensaments sobre “Cafeteries amb art que et porta a preguntar-te pel sentit de tot

  1. Quina facilitat per treure punta de tot! Es un tema que no s’acaba mai, pero amb un discurs amb tocs d’humor, es mes fàcil l’acostament. Molt bo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada