Fins el 22 de juliol al Centre Cívic Sagrada Família
La Fundació Surt és una entitat que fa més de 25 anys que vetlla pels drets de les dones. A través de la seva Xarxa de Mentores, ens presenta, al Centre Cívic Sagrada Família, una sèrie de muntatges fotogràfics que utilitzen els codis visuals de la publicitat per posar sobre la taula alguns dels problemes d’una societat encara sexista.
La Xarxa de Mentores està composada per dones que han estat víctimes de violència masclista i en aquesta sèrie de cartells han decidit plasmar part de la seva experiència o la d’altres dones que també l’han patida. I la veritat és que presenten situacions tan quotidianes que en realitat totes les hem passat en un moment o altre. Potser els resultats de les obres no són tan acurats com ho podrien ser en mans d’un professional, però entenc que, més que davant d’una exposició típica, estem davant d’una reivindicació social i política en un format visual. El més important aquí és que el missatge arribi sense equívocs al visitant. I en aquest sentit, l’objectiu s’acompleix amb escreix.
Una de les coses que trobo interessant i positiva d’aquesta exposició és que es parla molt d’aquestes violències del dia a dia: les superwoman multitasca, l’esclavitud de la “bellesa”, etc. I ho trobo interessant i positiu perquè en part significa que la violència més gruixuda, la violència física i psicològica més salvatge, la que porta moltes dones a la mort cada any en mans de la seva parella, està acceptada com a tal. Ja no és un problema conjugal que pertany a l’àmbit privat de cada parella i “ja t’espavilaràs si el teu marit et pega que no és el nostre problema”. Ara és una qüestió social que ens implica a tots i a totes i que ha donat lloc a una xarxa de suport per a les dones en aquesta situació. És un primer pas potser i és cert que està restringit a determinades societats, però sens dubte és un pas en la bona direcció. I és un signe inequívoc que aquesta violència ja es considera en general inacceptable, el fet que haguem pogut ampliar la cerca. Ara també podem reflexionar sobre tots els comportaments, mecanismes de control o fins i tot frases fetes -com quan la meva àvia em deia “Ai, nena, amb aquest caràcter no et casarem pas…”- que encara tenim tan integrats que ens poden passar desapercebuts, però que també són violència (i no només l’exerceixen els homes).
Hi ha d’haver espais públics per parlar de totes aquestes coses, no només amb dades i xifres i recomptes de víctimes a les notícies, sinó també d’una manera més relaxada -dintre del cap- i sense por, fins i tot permetent que l’humor entri en joc, perquè la igualtat i el respecte als drets de les dones trobin el seu espai en tots els àmbits de la nostra vida.