Del 5 al 27 de setembre de 2019 al Centre cívic Pere Pruna
No havia estat mai en aquest centre cívic i em va semblat un espai curiós; és bàsicament una capella reconvertida per complir diverses funcions, entre elles fer de sala d’exposicions.
Ja sabeu que sóc fan de les visites guiades i ahir en vaig poder fer una de luxe.
El cas és que estava fent un vídeo panoràmic només arribar i, de sobte, la persona de la recepció em va cridar l’atenció. El primer que vaig pensar va ser que potser no es podien fer fotos, però no era això. Per casualitat, el fotògraf estava allà, me’l va presentar i vam xerrar una bona estona sobre l’exposició. Em va anar explicant la mostra foto per foto i va ser molt interessant i enriquidor poder-les veure amb ell al costat. A més, vaig poder practicar el meu anglès, o sigui que va ser rodó.
El conjunt de fotografies que ens presenta Gareth Lloyd-Evans mostren una Barcelona de canvis al llarg d’uns vint anys. Una de les coses que vaig trobar més interessants de l’exposició van ser els petits textos amb què el fotògraf acompanya les seves obres, de manera que el visitant té molta informació extra de cada imatge, comprimida en dues o tres línies.
“Quantes vegades haurà aquesta senyora estès la seva tovallola a la platja? La gent gran és afortunada aquí, se’ls respecta i formen una part orgullosa i apreciada de la comunitat -no se’ls amaga” (text que acompanya la fotografia).
Segons em va comentar Lloyd-Evans, al Regne Unit la gent gran queda molt relegada de la vida de la comunitat i en comparació, els mediterranis, que en general som molt més familiars, tenim una tradició molt diferent, en aquest sentit.
La tècnica de les fotografies és impecable: la llum, la composició, etc. però les imatges van més enllà d’una perfecció tècnica.
Els paisatges urbans volen mostrar sobretot el contrast entre la Barcelona contemporània i la Barcelona desapareguda. La imatge destacada que encapçala aquest article n’és un exemple: tenim unes tribunes modernistes al costat d’un edifici d’oficines de fa quatre dies. Com ell mateix em va comentar “no tots els canvis són dolents” però tenen un preu. Vam estar parlant bastant d’aquest gir de Barcelona com a ciutat “a tenir en compte” dins del panorama europeu, sobretot de cara al turisme. I és cert que Barcelona és una ciutat molt bella, però, d’alguna manera, l’èxit l’ha despersonalitzada. Tot l’encant dels establiments que ens ensenya a algunes de les seves fotografies ha mort quan ho han fet els seus amos i els seus locals han acabat convertits en la cadena d’alimentació o de moda de torn. La veritat és que, com a barcelonina, la sensació que tinc és que aquesta mena de gentrificació que vivim sembla imparable i em pregunto si no acabarem com els venecians, que ja no poden habitar la seva pròpia ciutat, que ha acabat convertida en una paròdia de sí mateixa.
“Aquesta tenda de reparació de calçat amb el seu vell paper pintat a la paret i en la que el propietari s’envolta dels seus ensers domèstics em feia pensar que semblava que hagués instal·lat el negoci a la sala d’estar. Estava més interessat en petar la xerrada que en fer diners. Em va dir que ja havia fet els 90, que havia treballat a la tenda des que era jove (quan va arribar de Galícia). Desafortunadament, la tenda va tancar un cop va morir” (text que acompanya la imatge).
Els paisatges urbans tenen el seu punt, però crec que on més es llueix és en el retrat. És igual si és un primer pla o n’és un de general amb diversos personatges, les persones se li donen molt bé, té bon ull. Les seves fotografies et permeten construir els matisos del caràcter de qui sigui i tota una vida que supera allò que objectivament se’ns mostra dins del marc.
A més, penseu que totes les fotografies són analògiques, de manera que requereixen certa preparació. Aquí sembla haver encertat just el moment.
“Quan em vaig traslladar a viure aquí, em vaig adonar que els estranys et miren (no un cop d’ull ràpid sinó un repàs llarg i fixe).
Uns anys més tard, estant novament de visita al Regne Unit, m’entretenia un dia observant un grup de joves quan un d’ells em va escridassar: “Què estàs mirant, tio?” Ràpidament vaig deixar de mirar. Potser m’estic tornant espanyol” (text que acompanya la imatge).
Aquesta és potser la fotografia que més em va agradar i crec que resumeix d’una manera molt eloqüent tot el seu treball. Per mi té allò que Roland Barthes anomenava punctum perquè és una imatge que t’interroga, que t’implica en aquest inevitable pas del temps sobre el qual reflexiona l’artista. A més, fixeu-vos què menut que es veu l’home gran en comparació al jove, com si els anys l’haguessin encongit d’alguna manera, tot i que continua portant bambes, això sí.
Com a punt negatiu, les traduccions dels textos tenen bastants errors. Jo no sóc massa primmirada, però és una mica com estar gaudint d’un plat boníssim i de sobte trobar-t’hi un cabell. A més, són textos molt senzills, de manera que no hi ha excusa possible. En qualsevol cas, s’haurien d’haver repassat abans de l’exposició.
Canviant de tema i a tall d’anècdota, quan ens vam posar a xerrar, em va explicar que va començar a fer fotos al barri de Gràcia. A mi, el primer que em va venir al cap va ser un personatge que vaig conèixer cap als primers 2000. Es deia Eusebi, encara que tothom es referia a ell com El Senyor Eusebi. Era un vellet encantador que venia els seus dibuixos pels bars de Gràcia. N’hi vaig comprar uns quants en aquella època. Si li demanaves, te’ls dedicava. En un dels meus hi va posar, me’n recordo perfectament: “Para Paula, la Estrella de la Tarde”. Era un home molt tendre, o almenys et generava com una calor al cor. El cas és que Lloyd-Evans el coneixia i justament hi ha una foto del Senyor Eusebi a l’exposició. Em va fer una mena d’il·lusió inesperada. Com a apunt final a la anècdota, he de dir que els seus dibuixos tenien certa gràcia, com un je ne sais pas quoi. Tot un personatge.
“L’Eusebi era un artista que passejava pels carrers del districte de Gràcia, dibuixant retrats a canvi d’una tarifa modesta. El veies a la Plaça de la Vil·la de Gràcia ocupat treballant, bevent un cafè. Sempre concentrat en el treball que feia, gairebé mai alçava la vista” (text que acompanya la imatge).
Tot i que les fotografies estan circumscrites a la Barcelona dels últims vint anys, el debat que són capaces de generar és molt més universal. Són fotografies tendres i amb un punt de nostàlgia també; imatges que ens parlen del pas del temps amb una gran sensibilitat i molts anys de professió al darrere que donen a la mostra un molt bon nivell.
Una opció més que recomanable per aquest mes de setembre.