Fins el 21 de setembre a l’espai de fotografia Català-Roca, de la Casa Golferichs.
El text que acompanya l’exposició em va encuriosir i volia veure de primera mà aquestes fotografies tan intrigants i etèries.
Més enllà dels seus encàrrecs professionals, les seves fotografies ens mostren imatges íntimes i sensuals, pròpies de la fotografia d’autor, però també estranyes i a vegades etèries. Escenes que prenen un sentit que transcendeix la seva finalitat comercial.
Quan fa ús de models, sovint els retrata en posicions i gestos intrigants, amb mirades absortes i introspectives, sobre escenaris on hi predominen els elements quotidians, però que alhora resulten ficticis. El resultat són imatges que captiven pel seu tractament de la llum i el color, impregnades d’una atmosfera onírica i irreal.
Un cop vistes, potser la descripció del projecte no està tan ajustada a la realitat com caldria; per algun motiu en moltes exposicions sol fallar precisament l’adequació entre el que es ven i la realitat. Però anem per parts. Farem un passeig per la meva experiència.
Divendres vaig quedar amb la meva parella al Caixaforum i vam visitar les seves exposicions. Després vam baixar cap a plaça Espanya. Hi havia un caos de trànsit espectacular. El dia estava gris i de fet plovisquejava una mica, suposo que entre això i que alguns feien pont, mitja ciutat havia decidit agafar el cotxe. L’altra meitat semblava que anava a peu i creuàvem els carrers ben apretadets, com en ramats. A mi em fa una mica d’angúnia tenir la gent tant a prop, però què hi farem.
L’espai Català-Roca està a un lateral de les Arenes, és petit però està hiper-aprofitat. Hi ha una zona amb cadires i taules per fer tallers i activitats grupals. Una cosa que crida l’atenció i distreu una mica són els grinyols del terra, que són molt i molt audibles; de fet sembla el terra d’una casa a punt d’esfondrar-se. Les exposicions es fan bàsicament a l’espai que queda lliure a la paret exterior; la meitat és de vidre i la resta és com un passadís interior bastant estret. Això té l’inconvenient que no et pots separar gaire de les imatges, però suposo que només accepten treballs en uns formats adequats. Almenys, les exposicions que jo he vist en aquest espai eren correctes en aquest sentit.
Les primeres fotografies de l’exposició ens mostren el següent: una sèrie en què algú presenta i després crema una floreta silvestre. Una idea bastant socorreguda, però dóna peu a pensar en aquesta poètica estranya de què parla el text: una barreja de delicadesa i crueltat a l’estil d’Alícia en el País de les Meravelles.
Però el gruix de l’exposició, que és el que ve a continuació, no té res a veure amb això o no massa; hi ha fotografies de temes diferents. La majoria són de moda, que és la professió de Colomer, però la resta són molt diverses: des de fotos que podria haver fet la tieta des de la casa de la platja, a composicions molt buscades amb coses de tot tipus, sobretot flors i objectes quotidians. La presentació també és curiosa: algunes fotografies estan emmarcades però moltes altres estan simplement enganxades amb cinta de pintor (no vaig poder resistir la temptació de reenganxar-ne una que s’havia despenjat). La idea no em sembla malament en realitat, perquè al meu entendre, és com si el fotògraf ens convidés a fer un cop d’ull al seu estudi, on és evident que no estarà tot ben ordenat i emmarcat. D’aquí aquest eclecticisme en la tria de les imatges, que no pretén sinó reproduir un estat de treball, com un work in progress.
És cert que hi ha fotògrafs de moda que volen unes imatges naturals, però en general es busquen posats que resulten bastant artificiosos. És per això que no hi ha res d’inquietant en aquesta paret, sinó simplement pose i ja està. Ara bé, les fotografies en sí no estan malament, però sí que crec que no acaben de respondre del tot al que es pretenia, almenys tenint en compte el text del qual parteix el visitant.