The quiet sense of nature

Casa Elizalde. Del 6 de febrer de 2018 al 2 de març de 2018

 

L’artista proposa: aturar-se, respirar, reflexionar.

No trio les exposicions només perquè pensi que em poden agradar, però evidentment, si en veig alguna hi vaig de seguida que puc; de manera que quan vaig veure les fotografies d’Andei Farcasanu a la web de la Casa Elizalde la vaig posar a la llista de pendents; què hi farem, tinc debilitat per aquesta estètica del Japó tradicional, de la qual beuen bastant aquestes fotografies.

Les seves obres, etèries, lleugeres, amb una infinitat de tons grisos i ombres profundes ens condueixen al sentiment interior que en la cultura oriental es defineix com a “vacuïtat”. És en aquest espai interior on abandonem els prejudicis, les interpretacions racionals que donem a les nostres percepcions.

*Textos de l’exposició

El concepte de ma, molt socorregut en l’estètica japonesa, contempla sobretot l’arquitectura des de l’espai que queda entre els objectes, més que no pas des dels objectes en sí; cosa que es correspon en gran mesura amb aquesta vacuïtat de la qual parla l’artista. Suposa un exercici intel·lectual i creatiu molt interessant per a qualsevol que vulgui aproximar-se a l’art des d’una perspectiva diferent a la occidental, plantejant-se, no la relació entre objectes, sinó entre els buits que queden al voltant. El tractament de l’entorn des d’aquest punt de vista implica un canvi de xip radical pel que fa a les idees estètiques que tenim integrades i apliquem de manera gairebé inconscient.

Fa uns anys vaig veure una mostra a la seu de Gas Natural, de Takeshi Shikama, un fotògraf japonès que ha captat l’essència dels boscos de Yamanashi des d’una sensibilitat molt propera a la que ens ofereix Farcasanu. La idea es tradueix en un contacte pausat amb l’entorn, viscut des d’una connexió íntima, lluny de tota pressa internauticodigital de yuppies reciclats (una –itis que gairebé tots patim avui dia, si més no a estones). Shikama presenta les seves fotografies en paper tradicional fet a mà i encara que les de Farcasanu no ho estan, els tons generalment sèpia de les impressions i el treball amb l’escala de grisos causen un efecte semblant. També l’ús del petit format beneficia aquesta cerca d’intimitat. Hi ha fotografies que són màgiques, com pinzellades mínimes d’una realitat paral·lela. Sembla impossible que el punt de partida sigui el mateix que veig amb els meus ulls quan surto de casa o vaig d’excursió.

Ara bé, hi ha dues coses que desvien l’atenció dels visitants, que impedeixen transitar entre les obres d’una manera fluïda i natural. La primera i més evident és l’espai, que no afavoreix gens ni mica cap obra en general, però en especial unes fotografies de petit format i cromàticament discretes. Entenc que no es poden mantenir uns espais d’exposició que només s’utilitzin per això, encara que la Casa Elizalde en té dos d’extraordinaris a la planta principal, però no es poden guardar els mobles mentre no s’hi faci cap activitat?

L’altre gran inconvenient és la presentació. És una llàstima que unes fotografies que tenen gràcia estiguin enganxades sobre les cartolines amb cantoneres de plàstic transparent que, a més, en alguns casos s’ha desprès, deixant les fotos ballant convexes i mig soltes dins dels marcs. El meu avi feia servir cantoneres de plàstic d’aquestes… Hi ha maneres millors de presentar-les que tampoc suposen un sobre cost econòmic i que afavoreixen la percepció que es té del conjunt.

En qualsevol cas, una exposició que val la pena.

2 pensaments sobre “The quiet sense of nature

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada