Optimització combinatòria: estratègies transformadores

Ulla Lima en diàleg amb Nora Ancarola. En col·laboració amb Xavi Sert i Letícia Rodríguez.

A Can Manyé, Alella. Del 17 de novembre al 17 de desembre.

 

Que el títol no us espanti, només és un terme matemàtic que resumeix el contingut d’aquesta exposició. Optimització combinatòria expressa la major eficàcia possible en la utilització dels recursos disponibles. I la paraula clau és aquesta última, perquè les opcions de què disposa l’Ulla Lima per desenvolupar la seva tasca creativa s’han vist dràsticament limitades per una malaltia. Però no avancem tan de pressa, perquè aquest projecte va començar fa gairebé deu anys, quan ni tan sols era aquest projecte.

Les dues artistes es van conèixer a l’Escola d’Art i Disseny Llotja, l’any 2006, com a professora (Nora Ancarola) i alumna (Ulla Lima), però amb els anys aquesta relació s’ha transformat en la de dues artistes que col·laboren.

“24, 48, 72…horas”, Ulla Lima, 2009.

La gènesi de l’exposició es troba en la confluència entre el projecte final de la Llotja (2008-2009) i un empitjorament de la salut de l’Ulla. Arribada a un punt en què la situació era insostenible, va sorgir la pregunta: per què no treballar sobre aquest mateix estat? Per què no aprofundir en tot el que significa una malaltia crònica invalidant des de la pròpia recerca creativa? Així és com van sorgir les primeres fotografies. El malestar és més que evident: la pròpia artista s’exposa sense res accessori, no hi ha fingiments, no hi ha voluntat de demostrar res. El tema és la pròpia descomposició de la vida que tenia en perspectiva, a canvi d’un estat d’incertesa, d’angoixa i de dolor. Pot semblar grandiloqüent o inaccessible, però qui no ha viscut dies en què tot se li escapa de les mans i l’única cosa que vol i necessita és desfer-se de si mateix? Multipliquem aquest malestar per cada hora de cada dia fins a l’infinit? La primera sèrie de fotografies s’endinsa justament en la por i la paràlisi que una situació així provocaria en qualsevol de nosaltres, sobretot en un primer moment, quan encara no has après a conviure amb aquestes noves circumstàncies.

Cap al 2016, va ressorgir la idea i lluny d’una supervisió acadèmica, es va establir una relació de col·laboració en què es plantejava un diàleg al voltant del malestar; un tema que ocupa, des de diferents punts de vista, el treball d’ambdues creadores. Aquest intercanvi es va materialitzar en una primera exposició a la Xina A.R.T. el 2016 i troba la seva continuïtat a Can Manyé durant les properes setmanes.

“Estratègies de supervivència I”, que inclouel vídeo “Amor de madre” (2014) i “Estratègies de supervivència II”, que inclou el vídeo “Triatlón” (2009). Pintures de Nora Ancarola, 2016.
detall del microrrelat “Estratègies de supervivència II”

En les peces que es van presentar a la Xina A.R.T., les propostes es mouen bàsicament en una direcció. L’Ulla aporta una obra, en aquest cas un vídeo, en el qual veiem un dels moments més funestos de la malaltia, assistida en les funcions bàsiques per una amiga, convertida sense voler en cuidadora. Un vídeo que la Nora respòn amb un microrelat pictòric que fa pendant amb un altre de la pròpia Nora, on parla de la mort prematura de la seva mare. Tots dos ens expliquen moments de gran fragilitat en què la pròpia identitat entra en crisi: qui sóc jo si ni tan sols em puc ocupar dels aspectes més bàsics de la meva existència? Qui sóc jo quan la imatge de la mare es redueix a records borrosos, a imaginacions del que podria haver estat una vida en comú? En totes dues situacions es dóna una pèrdua, en un cas d’autonomia i en l’altre de tot el que significa una mare, però paradoxalment suposa també una redefinició de la mateixa identitat. Aquesta sensació ambivalent impregna unes obres fantasmagòriques que són alhora inquietants i poètiques.

Les obres realitzades durant el 2017 segueixen una línia de treball similar: una proposa una peça o una sèrie i l’altra respòn de la mateixa manera.

En els últims mesos, hem començat un diàleg “epistolar”, on cadascuna de nosaltres proposa un punt de partida en format audiovisual i/o textual i l’altra respon amb una reflexió lligada a les seves pròpies aproximacions conceptuals amb un procés de creació propi. En aquest procés, del qual presentem tres parells, es fa visible el treball d’assimilació i traspàs dels límits, la reacció i la rebel·lia, en un fer i desfer per adquirir noves experiències canalitzadores del conflicte en un marc d’accions compartides.

(Text de l’exposició)

(Diàleg 3) “Fer i refer. Altres experiències”, “Transformados”. Ulla Lima, 2017.
(Diàleg 3) “Fer i refer. Altres experiències”, “Modelos de uso y desuso”. Nora Ancarola, 2017.

La diferència clau amb el primer moment de col·laboració és la distància que hi ha entre obra i creador. Així com en els microrrelats i en les primeres fotografies, la relació amb l’obra era dolorosament propera, en aquesta última sèrie, tot i tractar la mateixa temàtica, hi ha espai pel joc i la transgressió, fins i tot per la ironia. Ja no tenim un individu que només lluita per adaptar-se, per sortir del desconcert i de la por, sinó que un cop resituat, encara que sigui en una situació de precarietat permanent, és capaç d’allunyar-se prou de la seva pròpia vida per guanyar una nova perspectiva.

Can Manyé no només té voluntat de ser un centre d’art contemporani, sinó que també té presència en els centres educatius. En aquest sentit, les obres que constitueixen aquesta trajectòria s’acompanyen també d’un projecte educatiu realitzat a l’institut d’Alella., dirigit per Xavi Sert i Letícia Rodríguez.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada