Aquarel·les de Clàudia Llobera, del 4 al 31 d’agost. Sant Feliu de Guíxols, carrer de la Rutlla, 11.
Normalment em moc per Barcelona i els seus voltants i són aquestes les exposicions que ressenyo, però amb aquesta exposició inauguro una nova secció al blog: deslocalitzada, perquè no se sap mai quan et trobaràs amb alguna cosa interessant fora dels límits habituals.
Vaig veure l’exposició anunciada a Instagram i com que coincidiem en el temps i l’espai no ho vaig dubtar ni un moment. Fins i tot un cap de setmana de platja pot ser un bon moment per a veure una exposició, sobretot quan parlem d’un projecte fresquet i honest com aquest conjunt de marines i altres paisatges. L’única pega que li posaria a l’exposició potser seria la il·luminació, que no treia el millor partit de les obres.
Fins i tot un cap de setmana de platja pot ser un bon moment per a veure una exposició, sobretot quan parlem d’un projecte fresquet i honest com aquest conjunt de marines i altres paisatges.
Aquí no hi ha discursos enrevessats ni llargues perorates sobre el sentit real d’allò que estàs veient. Hi ha d’haver lloc per tot en el món de l’art, tant per propostes més conceptuals com per propostes més clàssiques, com aquesta. I tot és interessant, però la veritat és que moltes vegades tinc la sensació que algú que “pinta i prou”, com deia Nonell, és un pintor de segona o un dominguero i està condemnat a restar en aquesta categoria.
El teòric James Elkins s’ocupa breument d’aquesta problemàtica a Master narratives and their discontents. Quan fa referència a l’skill o habilitat manual, es pregunta pels motius pels quals sembla estar desterrada del discurs crític i acadèmic més mainstream, tot i ser d’entrada la característica més apreciada per la majoria de la gent. D’acord que aquesta majoria de què parla Elkins són básicament profans en la matèria, però tot i així haurien de sortir al mapa, o com a mínim no ser ignorats del tot.
I jo em pregunto, és que no està bé veure d’en tant en tant una col·lecció d’aquarel·les ben executades, com és el cas, que només busquen oferir un gaudi visual i que a més a més ho aconsegueixen? Jo ho vull i ho necessito tot i no em resulta incompatible apreciar una bona mà i un discurs interessant i ben elaborat en una obra més especulativa. Que ningú pateixi si li agrada Richard Estes o Andrew Wyeth, tenim neurones per això i molt més.
En resum, una exposició recomanable, si esteu per la zona, entre la platja i el xiringuito, feu un cop d’ull a les aquarel·les de Clàudia Llobera.