Sota la pell

Centre d’Art Tecla Sala, fins el 15 de Juliol.

Dimarts vaig anar a veure l’expo col·lectiva dels artistes residents i dels alumnes del TPK (Art i pensament contemporani) a Tecla Sala. Feia temps que volia visitar aquest espai i tenia la idea que era un centre d’art en què era molt difícil entrar com a resident i també exposar-hi. Estava convençuda que presentaven i exigien projectes arriscats, interessants i molt treballats. Però no és el que vaig veure.

Aquestes paraules són tota l’orientació que té el visitant al llarg de l’exposició:
Sota les ciutats, sota les parets, sota la pell. Moltes de les grans batalles del segle XXI es dirimeixen en aquests espais difusos, fluctuants, imprecisos; fronteres líquides que es ressituen contínuament entre la impossibilitat de negociació i la possibilitat de contestació davant d’imposicions que condicionen els nostres hàbits, dirigeixen els nostres gestos i volen perfilar la nostra identitat individual i col•lectiva.
El cos ha estat sempre el lloc de la sospita. L’hem habitat com la matèria de la imperfecció moral, i ara l’habitem com l’encarnació d’imperfeccions que només altres religions -la de la ciència, la tecnologia o la moda- poden salvar, enfortir o inscriure en l’actualitat. Una nova forma de viure la dualitat entre la carn i l’ànima, on el cos es concep com a quelcom propi, inextricablement lligat a la subjectivitat, però alhora amb prou alteritat suficient per fer-ne la materialització d’una identitat que es vol dominar, sotmetre i arribar a posseir. Davant d’aquest miratge l’art pot esgrimir el llenguatge per tornar a nomenar la plenitud del cos o per cercar la carn silenciosa de l’ànima.

 

En primer lloc, el redactat és molt millorable, ¿és que ningú ha repassat el text? Podria entendre que en un assaig de cinc-centes pàgines hi hagués alguns errors, però és que té sis línies (dotze, segons el format). Frases com però alhora amb prou alteritat suficient per fer-ne la materialització d’una identitat no haurien d’existir.

I en segon lloc, planteja un marc conceptual tan vague i tan ampli que hi entra pràcticament tot (i això fent un esforç d’imaginació per sobreentendre el que volen dir). Potser això no seria un problema tan greu si les obres estiguessin ben identificades i una mica explicades (tampoc demano res de l’altre món, només unes directrius bàsiques). Però bé, em dic, no passa res, si t’agrada una obra, doncs busques a l’artista a internet i ja està. Solucionat. Doncs no! Hi havia unes fotos a la segona sala que no estaven malament i volia saber de qui eren però no hi havia ni una sola cartel·la … O sí, en un racó, n’hi havia una per a tots els artistes i llestos. És a dir, que per saber de qui era una peça calia remetre’s a aquest llistat inconnex i confús, ple de fletxes. I per a mi, que gairebé no distingeixo la dreta de l’esquerra, és un mètode increïblement ineficaç. Tan terrible seria posar una cartel·la per obra? Tan costós? Jo no entenc el per què d’aquesta tria i tampoc les amigues amb qui vaig visitar l’exposició, també artistes.

De manera que la primera impressió ja no va ser massa bona, però anem a l’important, que al cap i a la fi són les obres. Posem-nos en situació: és una exposició d’alumnes, no de professionals experimentats i s’ha de ser amable … crec. Encara que se suposa (o jo ho vaig entendre així) que es presentaven projectes finals i d’artistes en residència. Si això és correcte, i pensant en altres projectes finals que he vist, aquí la majoria són molt fluixos. Superficials, pretensiosos i mal executats. Fins i tot encara que fossin alumnes de primer, em costen molt d’encaixar algunes de les obres que vaig veure.

Vet aquí un exemple entre molts… (vista general i un parell de detalls de conjunt).

Que consti que dono oportunitats a gairebé qualsevol proposta que em faci un centre d’art, però o algú m’aclareix de manera molt convincent què se suposa que és això o passa directament al top de les pitjors obres que mai he vist en una exposició. No puc evitar preguntar-me si és alguna mena d’experiment amb una explicació perfectament lògica i plausible que, un cop es coneix, donaria sentit a una feina tan poca acurada. Però una vegada més falla el context: encara que aquesta explicació existís, jo no sé res d’aquest alumne i crec que no té cap sentit esperar que així sigui. Llavors per què coll*** ningú no s’hi ha posat? Per què ningú ha pensat que això requeria un extra d’informació? I em responc a mi mateixa que probablement sigui perquè no existeix.

I tornant al panorama general, el pitjor és que hi ha alguns projectes que són bons, en els quals hi ha una qualitat sens dubte superior a la resta i que s’enfonsen per causa seva. En comptes d’exhibir un batibull d’obres decents, dolentes i pitjors … per què no premien l’excel·lència? Per què no ofereixen als artistes que sí que tenen propostes serioses aquest fantàstic espai per explicar alguna cosa interessant?

Aquestes són les fotos que vaig veure a la segona sala. Potser en aquest cas no calen grans explicacions per entendre l’obra. Potser no destacarien tant en una exposició en la qual predominés la qualitat i no el compromís d’exposar el que sigui que ofereix un centre associat, però en qualsevol cas em va cridar l’atenció la intimitat que ofereixen aquests primers plans de nus enfangats. Les imatges ofereixen una textura que tècnicament està molt ben treballada: pots sentir el tacte d’aquesta pell esquerdada per la terra resseca. Sens dubte desperten un interès genuí. Desconec si era un artista en residència o un alumne, però m’hagués agradat veure més del procés de treball i no només una mostra de les conclusions.

Tot i que algunes obres, com els gravats que hi ha sobre aquestes línies, tenen el seu punt i van despertar la meva curiositat i les ganes de saber i de veure més, en general, no és una exposició que pugui recomanar. Com a visitant em vaig sentir una mica ofesa per tota la deixadesa que acompanya la mostra. I, francament, a la sortida, l’únic que podia pensar és que més de dues hores de camí (entre anada i tornada) no es veuen recompensades de cap manera. Dubto molt que torni pròximament.

2 pensaments sobre “Sota la pell

  1. Conec la direcció de Tecla Sala des de fa molts anys, i concretament el seu director, Antoni Perna. Són grans professionals, i les exposicions que organitzen són d’un gran interès. Tot el que descrius no encaixa gens amb la institució, que visito regularment des de la seva fundació, fa més de 25 anys. M’ha sorprès el que relates en el teu article, i penso que potser aquesta exposició ha estat organitzada per una altra entitat, potser el mateix Ajuntament de l’Hospitalet, i que ells poc han pogut posar-s’hi. Llàstima, vareu ensopegar la pitjor exposició.

    1. A mi també em va sorprendre molt precisament perquè tenia una altra idea del que es fa a Tecla Sala i el que vaig veure em va deixar una mica en xoc.
      Li haurem de donar una altra oportunitat amb la propera exposició que organitzi.

Respon a aproximart Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.