La llum negra

 

CCCB del 15 de maig al 21 d’octubre de 2018. Comissari: Enrique Juncosa.

Cartell de l’exposició. Imatge extreta de la web del cccb.

La llum negra ja no és allò que fan servir a CSI, o no només. Ara sé que també fa referència a la tradició mistèrica de l’Islam (com molt bé ens ha explicat el noi que ens ha fet la visita guiada). Em confesso ignorant: entre el cartell que és gairebé opart i que he vist massa sèries, automàticament vaig pensar en alguna exposició de divulgació científica. Com que el CCCB és un expert en aquestes mixtures, doncs fins que no vaig anar a la web per veure de què anava, no vaig entendre que estava equivocadíssima.  L’objectiu de l’exposició és, bàsicament, apropar-se a unes obres i uns artistes que han vehiculat la seva tasca creativa a través de pràctiques arcaiques i de rituals i tradicions mistèriques.

“Dos soles negros”, de Matías Krahn Uribe. El comissari Enrique Juncosa volia, en un principi, acabar l’exposició amb aquesta obra, que semblen dos ulls negres, fent referència a aquest estadi de coneixement sufí a què al·ludeix el títol.

Quan tenia 13 o 14 anys m’interessava l’ocultisme. Vaig passar una etapa a la cerca del tercer ull, treballant el poder de la ment i aquestes coses. Però entre que la majoria de publicacions eren d’autoajuda i que la resta m’eren massa llunyanes per estudiar-les sense cap guia, sobretot perquè hi havia una distància cultural important (budisme, etc.), vaig acabar abandonant l’esperança d’obtenir un coneixement total i profund de la naturalesa humana, almenys mitjançant aquesta via; perquè el meu interès no estava en comunicar-me amb el més enllà ni mandangues d’aquestes, el que jo necessitava i desitjava era un coneixement que transcendís l’anècdota del present, que ho englobés tot. També recordo molt bé haver-me lamentat d’aquesta falta de transcendència de l’art occidental fa molts anys, abans de començar la carrera. Només d’en tant en tant et trobaves algun artista reconegut que pretenia distanciar-se d’aquest present, efímer per definició,  i oferir una visió diferent. Aquestes inclinacions no se solen abandonar mai del tot, perquè el conflicte de base no desapareix; es canvien les vies per adquirir respostes però no el fons de la qüestió: quan m’emmirallo en els camps de color de Rothko, per exemple, és això mateix el que busco, allò que amb 14 anys intentava trobar meditant.

Doncs vet aquí la meva sorpresa quan vaig veure que, per unes vies o unes altres, tots aquests artistes de La llum negra perseguien justament això que jo trobava a faltar: sempre és fantàstic saber que no estàs sol en totes aquestes crisis existencials.

Els mètodes que aquests artistes han utilitzat, en termes generals, per apropar-se a les grans preguntes de la humanitat, han estat dos.

La primera consisteix a utilitzar la pròpia acció -en aquest cas, plàstica- per alienar-se de tot allò racional i obtenir així un missatge de l’inconscient o d’aquesta part “divina” que tots portem dintre. Aquesta manera de meditar està molt integrada en diverses pràctiques. Recordo que fa temps vaig assistir a un taller de pintura japonesa tradicional. L’artista que dirigia el taller ens va explicar que la pràctica ha d’arribar a un punt d’automatisme molt semblant al de la meditació i que això s’aconseguia repetint infinitament els mateixos gestos per crear els paisatges sense posar-hi cap consciència. Els braços, les mans, els dits, els canells han d’anar sols.

Una segona opció és aquella que pren la pròpia obra com a portadora del missatge: mitjançant símbols gràfics, numèrics, etc.

La majoria d’artistes, teòrics, creadors de religions personals i grillats diversos no són coneguts i només per això ja val la pena apropar-se a veure l’exposició. Al mateix temps també és interessant veure la cara B d’alguns artistes molt coneguts com Tàpies o Joan Ponç. 

A la dreta, algunes obres de Tàpies i a l’esquerra de Joan Ponç. Els integrants de Dau al Set estaven molt interessats en les tècniques de psicoanàlisi utilitzades pel surrealisme, que van influïr a molts altres artistes de l’exposició. A més, en el cas de Tàpies, s’hi sumava un interès molt acusat en les tradicions orientals.

A on decau el meu interès és en l’abús exagerat de drogues (i dic abús, perquè un ús ritual i moderat de narcòtics s’ha fet des de sempre i és tan antic com la humanitat mateixa. Potser també seria discutible perquè l’antiguitat no justifica la pervivència, però almenys dóna lloc a un diàleg). Entenc que, en un recorregut històric com aquest, hi ha una voluntat de recollir tot aquell que ha treballat el tema i que això està per sobre de la qualitat de l’obra o del nom de l’artista, però la psicodèlia i la generació beat creen un abisme per un motiu molt senzill: la base del meu interès en aquesta exposició es mou entre la identificació amb el conflicte humà del qual parteix i la mera curiositat, però l’abús de drogues com a mitjà clau per obtenir resultats em distancia radicalment del producte final. Ara, també he de reconèixer que algunes obres de Harry Smith m’han semblat bastant interessants i pel que m’ha semblat entendre, aquest senyor no hauria passat un test de drogues mai a la vida. O sigui que tot és qüestionable!

Aquesta obra de H. Smith (c. 1970) és una de les peces que m’ha semblat més interessant. M’ha recordat a algunes obres de l’últim Renaixement i el Manierisme, que no és que tingui massa a veure amb el tema, però si Archimboldo utilitza fruites i verdures per fer retrats, doncs Smith utilitza símbols.

En tot cas, val la pena anar-hi, i si podeu a la visita guiada millor!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada