Típic i Tòpic a … Les meravelles de l’arxivística

¿What the fuck is this o com s’ha dit tota la vida, què merdes és això? L’art contemporani, no ens hem d’enganyar, és molt complex i quan aterres en una exposició en la qual només hi ha munts de diaris ja és “el acabose”.

El tema és el següent.

No és que els artistes siguin transcriptors de la vida, però òbviament són sensibles a l’entorn, tant o més que qualsevol altre ésser humà. Fa uns vint anys que, amb l’auge d’internet, la percepció del que és i el que ha estat el món ha canviat gràcies a les quantitats ingents d’informació de què disposem.

Fins aquí, res de nou.

Davant d’aquesta situació, molts artistes han acudit a la crida de l’ordre; han sentit la necessitat de portar el seu treball cap al processament i l’ordenació d’aquesta quantitat inassolible de dades. En altres paraules, han intentat establir sistemes de gestió d’aquesta gegantina hemeroteca digital.

Generalment, la tasca s’emprèn per temes. Per exemple, anem a parlar de la Guerra Civil Espanyola: recollim testimonis de tota mena, revisem les hemeroteques, parlem amb experts, col·leccionem totes les fotos que podem trobar, etc. i dins d’aquest embull de coses trobem una via per poder digerir tota aquesta informació.

És un treball ardu i no trauré mèrit a qui s’endinsa en aquest tipus de projectes, però em pregunto com funciona això en termes artístics. Són projectes sociològics o periodístics amb un toc extra de creativitat? Per què l’única disciplina creativa és l’art? Fins on jo sé, pràcticament tot requereix de creativitat, però ah amics, no tot porta l’etiqueta “art”.

Un exemple entre molts podria ser el Postcapital Archive (1989-2001), de Daniel García Andújar. Aquest arxiu iniciat el 2004 consisteix en el recull exhaustiu de materials (més de 250.000 documents) que abracen el període entre dos esdeveniments clau: la caiguda del mur de Berlín el 89 i l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York el 2001. Tot i ser un arxiu pensat com una base de dades que ha de desvetllar les estructures del poder (com comenta el mateix autor), ha gaudit de nombrosos muntatges expositius, superant els límits del netart al qual estava teòricament subscrit en un inici.

Aleshores, els projectes d’arxivística són art? On és el límit real i tangible de l’art? Perquè per molt que els agents del “mundillo” s’entestin a negar que existeixen, hi ha coses desagradables per discutir que obliguen a situar la línia en algun lloc: a què es destina x pressupost? On exposem x feina? Perquè al final, tota manifestació material, sigui del tipus que sigui, es topa amb un límit, encara que sigui una cosa a priori tan trivial com l’espai on es mostra. Però, vaja, resulta que qui fa aquest projecte d’arxiu és un artista i, maleïda sia, tots els que parlen del tema són artistes, crítics d’art i altres criatures d’aquest submón i, encara hi ha més: s’exposa en un museu o en una galeria d’art … És com si no hagués escapatòria i tot i així, no compro. Hi ha alguna cosa que em grinyola.

No ens posarem a parlar d’skill, la pura habilitat tècnica, que potser ha passat a ser una qüestió decimonònica, però no hi ha d’haver res que apel·li als sentits en una exposició? Per exemple, fa unes setmanes vaig anar a veure la instal·lació sonora de Nelo Akamatsu a la Blueproject. Aquí no hi ha cap habilitat manual pròpiament dita, però em va emocionar. Va ser preciós ser-hi i presenciar-ho. Estar present és una cosa que ha de ser necessària en qualsevol exposició, sinó quin sentit té? Seguint amb l’exemple proposat, si m’interessa la Guerra Civil, em compro la memòria de treball i no tinc per què desplaçar-me.

L’art té alguna cosa de fetitxisme i hi ha d’haver una diferència entre veure-la i no veure-la, entre estar present i no estar-ho. Si despulles l’exposició hipotètica sobre la Guerra Civil del museu o la galeria, què queda? Si queda el mateix, ho sento però no puc dir que sigui art.

4 pensaments sobre “Típic i Tòpic a … Les meravelles de l’arxivística

  1. Bon dia Paula,
    molt interessant la teva reflexió i em sento identificat amb la teva precisió.
    Actualment per un artista o persona que es dediqui el món de l’art o la creació, es troba amb moltes dificultats per avançar en el seu discurs artístic.
    Des de poder exposar que té un cost a vegades inassumible, o apostes de les galeries cap a un art entre cometes contemporani, que va cap a una expressió acadèmica o d’estudi documentat, d’arxius, potser netart, que en una exposició artística personal,compromesa i mes plàstica, jo no ser qui és el meu paper en art, però més que etiquetat com a artista em sento més com a persona que estar desenvolupant un discurs personal i artístic.
    enhorabona pel teu blog.
    Una salutació.
    Frederic Saint Pol.

    1. Hola Frederic, moltes gràcies pel teu comentari.
      La veritat és que és un tema conflictiu i que hem comentat moltes vegades amb els amics que també es dediquen a temes artístics.
      Sembla que fer constar que aquestes activitats tenen un límit clar, en aquest cas: on exposem les obres, entres altres coses, està demodé, però és que, al mateix temps, és una realitat i potser caldria prestar-li alguna atenció.
      En algún lloc vaig llegir (ara no recordo a on ni quan, però fa molt de temps) que des del maig del 68′ els teòrics i crítics d’art havien passat de ser agents passius que valoraven el producte que oferia l’artista, a tenir un rol molt més actiu fins al punt d’intervenir en una part enorme del procés creatiu.
      Aquest joc de col.laboracions entre teòrics i artistes pot ser molt interessant i enriquidor, però al mateix temps ha relegat a un pla gairebé de pintor “dominguero” qualsevol artista que faci una recerca més plàstica.

      1. Si però la veritat els artistes que desenvolupem un discurs personal, i que no hem començat ara, que fa molts d’anys, que estem dins aquest discurs més personal, com el cas meu, on he publicat llibres de poesia i, porto escrivint i pintant des del 76, i amb moltes exposicions, ens troben arrossegats per aquesta moda o tendència, a on el comissari té més valor que l’obra en si, o està en alguns casos el crític d’art, jo crec que cadascú té la seva funció o posició dins l’art i es haguera de trobar aquest equilibri o composició de tots aquests agents o components encaixessin dins la composició.

        1. Totalment d’acord Frederic i aquest comentari que vaig llegir sobre el paper de la teoria i la crítica justament anava adreçada cap a aquesta idea que exposes: com d’alguna manera el comissari, teòric, etc. ha pres un paper preponderant, superant en molts casos, com comentes el pes de la mateixa obra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada