De galeries per Barcelona II

3 Punts, Víctor Lope, Marlborough, Blueproject Foundation i FotoColectania

Aquesta setmana he estat de passeig per la ciutat visitant galeries i altres centres d’art.

Anem a veure què ens ofereixen.

Vam començar per la 3 Punts, de tant en tant m’agrada fer-hi un cop d’ull. No solen fer exposicions monogràfiques, de manera que és fàcil trobar-hi alguna cosa que agradi o que cridi l’atenció (a part de la cua de hipsters que sol haver-hi els dissabtes per a la cafeteria de la cantonada i que es veu des de l’interior de la galeria).

Vista general d’una part de la galeria, amb la cua de hipsters al fons, desitjosos de clavar queixalada al seu brunch. En primer pla, “Companion Brown”, de KAWS, un grafiter americà.

Em van semblar especialment curioses les escultures anamòrfiques de Kiko Miyares.  Immediatament penses en “Els ambaixadors” de Holbein, perquè t’has de situar en un punt concret per reconstruir la imatge de la manera més semblant a la realitat. El noi de la galeria reia mentre jo i la meva parella ens moviem al voltant de l’escultura fins que vam exclamar victoriosos: “Aquí, aquí! Mira-ho amb un sol ull i ho veuràs millor”. I pensant-ho, és curiós que es tracti d’una escultura i, per tant d’una imatge en tres dimensions, que al final vam acabar reconstruint com si estigués pensada per veure-la en dues dimensions. No sé si l’objectiu és aquest joc entre realitat percebuda i perspectiva, però per descomptat és el que tothom acaba fent quan es planta davant d’una escultura que s’endinsa precisament en les maneres de representació formal, tal com l’artista explica a la seva pàgina web. Em va quedar el dubte, o millor dit, em van quedar les ganes de saber com ho fa, és a dir, ¿crea una imatge deformada amb algun programa o amb algun aparell, com es feia en el barroc, que després trasllada a la fusta o bé és un treball de cap amb milions d’esbossos? En qualsevol cas unes peces que destaquen, ni que sigui com a curiosité.

“Filopemen”, 2016. Filopemen és una peça basada en l’escultura de David d’Angers del mateix nom “Filopemen ferit” 1837, Louvre. Sotmesa a una deformació en la direcció de la seva mirada s’alteren les seves realistes proporcions originals donant un resultat estrany que depenent del punt de vista es naturalitza o s’aliena (cita de la seva web. La traducció és meva). A l’esquerra del text tenim la vista frontal i sobre aquestes línies la vista lateral.

Després vam pujar cap a la galeria Víctor Lope. Com que és evident que cap dels dos tenia pinta de comprador… doncs juraria que ni ens van saludar.  Malgosia Jankowska tenia una exposició individual (perquè ara veig que just la vam visitar quan ja acabava, potser per això només tenien flyers en anglès). Les seves obres són agradables de veure, res de l’altre món però tenen la seva gràcia. Obra clàssica en termes generals. Grans paisatges nevats (d’aquí el títol, “Winter Tales”) treballats com aquarel·les gegantines de traços gruixuts i ràpids, conjugats en totes les obres amb alguns detalls de línies fines, com il·lustracions dins de la pintura. Un sistema que s’aplica una mica com qui busca a Wally, però com us dic, es deixava veure.

Una de les obres exposades. A sota, dos detalls de la mateixa peça. PD: la foto millora la vista al natural de l’obra, de vegades passa i mai és bo.

Després vam continuar pujant fins a la Marlborough, on hi ha una exposició monogràfica de Juan Genovés i la “Fátima” d’Antonio López.

El més interessant van ser els esbossos per a “Fàtima”, la veritat. Tant rellepat que és Antonio López en general i aquí hi havia detalls inversemblants i pertorbadors, sobretot els mugrons d’aquesta pobra noia, que o els té plens de tumors o són francament estranys. En qualsevol cas, com que sempre m’agrada veure el work in progress, em va agradar poder fer un cop d’ull als esbossos, gairebé més que l’escultura en si, que en el fons i en la superfície és una obra acadèmica com tantes altres, així que poc més hi puc afegir.

Aquests són els esbossos, encara que no es veuen massa bé entre els reflexos i el traç suau del llapis.
“Arolario”, 2018. Glicée intervinguda a mà per l’artista.

Recordo clarament haver vist obra de Juan Genovés la primera vegada que vaig anar a ARCO, crec que el 2009, i ja llavors pintava aquestes multituds situades en el no res o en un espai minimalista. Em va cridar l’atenció aleshores perquè era diferent d’altres pintors, encara que probablement portava anys amb aquesta línia de treball, però jo no el coneixia. Trobar un artista que es passi 20, 30 o 40 anys fent el mateix és una cosa que m’inquieta. No puc evitar posar-me en el seu lloc i pensar en com jo ja m’hauria avorrit fa temps. Alhora, quan un artista té diversos projectes i són tots molt diferents entre si, se li critica que no es decideix, que no ha trobat el seu lloc, el seu so o el que sigui que hagi de trobar un artista. La veritat és que el mercat promou clarament la uniformitat, d’això no hi ha dubte. Quan un artista té una bonica ocurrència que es ven bé, per Déu que no canviï. És el que moltes vegades he sentit o llegit que esgrimeixen com a argument per no promocionar dones artistes o escriptores. Aquestes actituds no han quedat tan enrere com ens agradaria pensar, per desgràcia segueix estant molt present la idea que les dones no ofereixen l’estabilitat que el mercat necessita. Però tornant a Genovés, que m’he desviat, no hi ha molt per explicar, siguin intervencions sobre obra gràfica, escultures o pintures, tinc la sensació que les obres de 2009 no seran molt diferents de les de 2020.

Detall lateral d’ “Arolario”

FotoColectania té en cartell l’Arxiu Paco Gómez. No conec tant el panorama de mitjan del XX com per valorar si és un fotògraf tan singular com diu el full de sala. La veritat és que crec haver vist bastants fotògrafs en aquesta línia costumista, sobretot quan Gómez s’acosta a la retratística de carrer a els pobles de l’Espanya dels 60. En qualsevol cas, és un fotògraf excel·lent, d’això no en tinc cap dubte. Bon ull i un sentit de la composició impecable. A les fotos d’arquitectura, que són l’epicentre del seu treball, destaquen la recerca de les perspectives més curioses i les composicions més pensades. Es nota que la sensibilitat artística prima per sobre de la feina encomanada; potser altres fotògrafs que tinguessin l’encàrrec de fotografiar una fàbrica d’embotits no tornarien de l’excursió amb imatges com aquesta:

Fàbrica d’embotits Postigo, Segovia, 1966.

De la Blueproject Foundation només en destacaré l’obra d’Il Salotto, que consisteix en una instal·lació sonora preciosa, poètica i espectacular que em va deixar enamorada, ho confesso. I també confesso que d’entrada, quan la noia de la galeria ens va dir que si us plau tinguéssim cura perquè era delicada i blablabla, no les tenia totes, perquè la veritat és que sota el títol art contemporani mai saps què et trobaràs. I això també és genial, perquè et pots sorprendre i molt, com em va passar amb l’obra de Nelo Akamatsu.

No hi havia ningú més que nosaltres. La llum era tènue. Només s’escoltaven les nostres passes, fins que ens parem i de tot arreu ens arribaven aquests sons de lleu dringadissa, ara aquí, ara allà. Quan et giraves per seguir-la, ja no hi era. És d’una sensibilitat extraordinària, que t’envolta en una mena d’ambient màgic. Els prestatges amb els gots d’aigua també ajuden a crear aquest món de sensacions i per suposat la il·luminació i el fet que ens trobéssim allà sense ningú més que nosaltres, ens va convidar a tafanejar i veure com funcionava la instal·lació.

Però desvetllar tots els secrets no té sentit, val la pena passar i gaudir-ho en primera persona.

Fins la propera!

Un pensament sobre “De galeries per Barcelona II

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada