Les aventures de Típic i Tòpic. Típic i Tòpic van al museu

Estudiar Història de l’Art és bonic, o almenys això diu la majoria quan descobreix que ets llicenciat en aquesta matèria. Després et cusen a preguntes perquè òbviament has de saber-ho tot sobre tots els artistes existents en tots els períodes de la història de la humanitat i si per un casual et pregunten per Fulanito de Tal i no tens ni idea de qui és… estàs venut. L’altra gran reacció -al marge, és clar, de la indiferència absoluta- és la del dit acusador: a veure, explica’m per què aquest Picasso val una milionada, si això ho fa el meu nebot de tres anys. Primer, i sento desil·lusionar als orgullosos oncles i tietes, no és cert que el teu nebot de tres anys et pinti un Miró, un Rothko o un Kandinsky. Segur que en el racó més amagat de no sé quin país hi ha un nen que fa meravelles amb un din-A4 i un boli de vuitanta cèntims, però en general, la càrrega conceptual i fins i tot espiritual i el recorregut històric que tenen moltes d’aquestes obres, senzillament no estan a l’abast de tots.

No és que la gent sigui tonta ni molt menys, però per què està tan clar que cal estudiar per fer una equació de milionèsim grau però en canvi ho hem de saber tot sobre art? Per què quan identifiquem una pera o una poma o un angelet en una obra pensem que l’hem entès? Davant d’obres no figuratives es donen a vegades -i jo n’he estat testimoni- autèntiques discussions sobre si tal gargot en realitat és un individu amb els braços al clatell o una pastanaga en forma d’estruç.

La història de l’art és una matèria extensíssima i molt complexa. Jo, que l’he estudiada, no  ho dubto ni un segon a apuntar-me a les visites guiades quan vaig a qualsevol exposició o museu. És cert que de vegades són tan genèriques que ni el profà aprèn res de nou, però en general donen informació valuosa a l’hora d’entendre el que tenim davant i si és una mostra d’art actual ja no s’ha ni de dir, quan comença la visita, si us plau?

Recordo que en començar la carrera em feia molta ràbia que davant d’algunes preguntes la resposta dels professors fos “és que això no és de la meva especialitat”, “és que jo sóc de la primera meitat del segle XIX, no de la segona”. Però després d’haver-me vist rematada a base de preguntes per tots els que descobrien que era historiadora de l’art, ho entenc perfectament. I el pitjor és que poques coses tenen una resposta definitiva i indubtable, per a més inri… Per això, la clau a l’hora d’enfrontar-se a qualsevol esdeveniment artístic, sigui una performance, una pintura o videoassaig, és el coneixement. No hi ha més. Per això és impossible que un historiador de l’art ho sàpiga tot de tots, és materialment inabastable i també necessitem dormir i viure i reproduir-nos, mal que li pesi al govern.

Entendre què t’està oferint un artista et dóna més la possibilitat de valorar un altre dels grans clàssics: ¿aquest niu de burilles és una estafa?

Alguna resposta i moltes més preguntes en properes entregues!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.