Dones vistes per dones

Can Castelló del 3 al 20 d’abril de 2018

Per “TEMPUS” Maite Pereny, Roser Busquets, Teresa Periel

Dones vistes per dones… relativament, afegiria jo, perquè aquestes artistes tenen una mirada quasi vuitcentista i sens dubte masculina. La meva pregunta és: per què? Si el que volien era treballar el nu femení des d’una perspectiva clàssica … si us plau, que el títol es correspongui amb les intencions. I si, encara pitjor, les intencions eren honestes i el que de veritat es buscava era un enfocament femení del cos de la dona, sento dir-ho però han fracassat estrepitosament.

Escric en aquest blog perquè em dóna la gana, de manera que no m’embarco habitualment en creuades personals. Les exposicions que veig poden semblar-me més o menys interessants, intento aportar el meu punt de vista i la cosa no va més enllà d’això. Però en aquest cas, com a dona, se’m fa difícil no sentir-me ofesa quan altres dones volen vendre’m la moto amb obres que podrien haver-se produït fa cent anys, en un context en què no teníem cap importància -o sent molt generosa, gairebé cap- i per tant la mirada era, com es diu ara, heteropatriarcal. Pot sorgir aquí la qüestió del què esperava al veure que s’inaugurava una exposició titulada “Dones vistes per dones” però no és el meu lloc determinar què hauria d’exposar Can Castelló. Ara bé, sota l’epígraf que dóna títol a la mostra, el contingut no té salvació i per això només calen dos dits de front i un parell d’ulls. I compte, en absolut es tracta de fer-se la moderna amb instal·lacions violentes fetes a partir de restes menstruals, però m’agradaria pensar que hi ha més opcions.

Una obra de Teresa Periel
Detall lateral en el qual es veu el retall d’un dels nus enganxat sobre el fons. No sé si és perquè ja estava predisposada a una mirada poc afectuosa, però francament, em va semblar molt cutre.

La següent pregunta que em ve al cap és qui? Qui ha dit: quina idea tan fantàstica, acceptem aquest projecte que reinterpreta allò establert? No m’explico que ningú hagi pensat que potser hi ha algunes incoherències entre el que s’està venent i el producte real. I si per algun motiu, no han estat les artistes, sinó el centre qui ha volgut pujar-se a un carro que no li toca, és en qualsevol cas deshonest i lamentable.

El text que acompanya les obres és el següent:

L’exposició proposa una mirada a les interpretacions del cos de la dona realitzada per tres artistes, que encara que treballant les noves tecnologies -cosa que, després fer una ullada a les seves pàgines web, no he aconseguit apreciar-, volen en aquesta ocasió, plasmar en pintura i dibuix seva visió personal. El cos nu de la dona com a element artístic, sense càrregues socials, sense subordinacions ideològiques i culturals ni de dominis. La dona Lliure i Natural.

Desnudo azul, Picasso, 1902.
Algunes de les obres de Roser Busquets

Mirem aquestes dues obres, la primera és de Picasso i la segona és una de les presentades a l’exposició. La pintura de Picasso és només un exemple de molts, perquè és un posat bastant socorregut, sobretot a les Primeres Avantguardes. No parlem de qüestions tècniques, preguntem-nos només què aporta la peça exposada el 2018 en relació amb la de 1902.

Una de les pintures de Maite Pereny

Una interpretació personal del que sigui implica algun tipus de canvi respecte a l’original, una aportació que li dóna el tomb a algun dels aspectes dels quals es parteix. Per posar un exemple, l’Equipo Crónica donava un gir a obres de Velázquez i Picasso per portar-les al terreny de la crítica sociopolítica en el context del franquisme. En aquest cas, com en qualsevol relectura d’una obra o d’un tema ja treballat per altres artistes, no és possible confondre l’original amb la nova lectura que s’ofereix. Això no passa aquí, no hi ha una visió personal, allunyada de càrregues socials, subordinacions ideològiques i culturals ni de dominis perquè s’ajusta sense desentonar ni una mica del han establert societats pretèrites. I vet aquí el meu temor més gran, ¿tenim els ulls i el cervell tan castigats que ni tan sols som conscients d’on és que partim? Estem condemnats a vagar pel mateix camí pels segles dels segles? Això i la manca de rigor del centre cívic són sens dubte el més preocupant d’aquesta exposició.

 

 

Un pensament sobre “Dones vistes per dones

  1. Tota vegada sovint anem amb el temps just , i encara que sigui a prop , anar a una exposició no deixa de ser un esforç, aixi doncs, despres de llegir aquesta opinió, i veure que les imatges semblen resplandar-ho, penso que en triaré un altra.
    Pensava que els centres civics tenien la bona voluntat de donar oportunitats als artistes novells, i per banda dels artistes, molta il.lusió! Aquests sembla un cas fallid! Llàstima…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada