Horror al portal

Aquests murals deixen molt a desitjar, alguns només estan desfasats, la majoria són lletjots, però n’hi ha que són tan espantosos que fins resulten entranyables. És de suposar que quan van fer l’encàrrec, aquestes comunitats de veïns van pagar els seus diners per a embellir l’entrada amb un mural que donés prestància a l’immoble, que fos decoratiu, potser original, modern; per a que destaqués entre els altres edificis del carrer i el carter no es perdés mai. Però sobretot devien voler alguna cosa agradable a la vista. No ens enganyem, després d’una jornada de treball, la majoria de la gent vol veure alguna cosa bonica, no un repte per a les neurones. I la veritat és que el resultat no sempre passa la prova del temps: el que va passar als 60-70 per a que aquests genets de l’apocalipsi es veiessin esplèndids… això quedarà per a Cuarto Milenio.

Has de suportar la visió diària d’un mural terriblement lleig al teu edifici? Els teus amics volen arrencar-se els ulls quan vénen a casa? O pitjor encara, estàs tan acostumat/da a veure-ho que fins i tot et sembla bonic? No ho dubtis més, envia’ns la foto i la ubicació per a futures entregues d’horror al portal!

Donem un tomb per alguns dels portals més pertorbadors de la ciutat de Barcelona. Si voleu gaudir-los en persona, també hem elaborat un mapa de la zona recorreguda en aquest primer lliurament.

 

Travessera de Dalt, 12

Molt a prop de la Plaça Lesseps, tenim un mural que ens retrotrau a tota una època d’esplendor d’aquest estil figuratiu geometritzant. A mi personalment em recorda a l’escola. A la meva n’hi havia més d’un i mentre jo era alumna, recordo que en van pintar un altre al menjador, als 90, que curiosament seguia sense pudor la mateixa tendència dels 60-70, quan l’església intentava fer-se la moderna amb les seves adaptacions postcubistes-classicistes de les escenes sacres. Potser en el moment els hi va semblar el súmmum, però ara es veu més que passat.

 

Travessera de Dalt, 8

Gairebé paret amb paret, tenim aquest insecte dissecat i forjat per durar eternament. És molt possible que els respectius tallers -d’aquesta obra i l’anterior- fossin la mar d’amiguets perquè beuen de fonts semblants. No es pot dir que sigui el més lleig (això vindrà després) que he vist mai però es nota que els anys no passen igual de bé per a tothom.

 

D’Elisa, 7-13

El que ve a continuació podria molt bé provocar malsons. Ànimes sensibles, procediu amb cautela.

Ho sé, no és un mural, però com resistir-se a compartir un disbarat tan impressionant… Així seria una presó futurista en una peli dels anys vuitanta. És molt difícil fer fotos a aquest edifici de vivendes particulars perquè el carrer és estret, de manera que aquí us deixo només una mostra d’aquesta massa de ciment, superposada en capes i més capes de proporcions monstruoses. En resum: de malson, sobretot per als veïns de davant.

 

Berna, 40

Per a recuperar-nos, vet aquí una petita mostra, gairebé graciosa, del que seria una cuina dels setanta.

Detall d’una de les rajoles, que sembla la vista microscòpica d’una placa de Petri plena de gèrmens.
I per si algú s’ho preguntava, la jardinera estava impol·luta, ni tan sols un paper de xiclet.

 

Folgueroles, 36-42

Però seguim, que en això de la lletjor no hi ha descans que valgui. En la línia de l’anterior tenim aquesta entrada de pàrquing.

 

Bertran, 41

El disseny, la gamma cromàtica … absolutament tot falla en el nostre següent convidat. És com un intent d’imitació d’un cosa semblant a Subirachs (que tampoc és sant de la meva devoció, la veritat sigui dita).

 

Teodora Lamadrid, 47

Aquí no només l’elecció del color és qüestionable, almenys des d’una visió contemporània, la gran pregunta que un es fa quan veu aquestes rajoles és: quanta gent estava borratxa durant l’execució del projecte? El ceramista, que no entenia que les peces havien de encaixar entre si? ¿L’operari que les va col·locar i va pensar que tant li feia? ¿El propietari o propietaris que no els van penjar de les pilotes i que a sobre van pagar religiosament per una feina tan mal feta?

És que de prop, no n’hi ha una de sola que encaixi bé. Ni una.

 

Lluçanes, 6-8-10    Plaça Bonanova, 1

El següent entra en la categoria de curiositat. Pot ser que estigui, com tots, passat de moda, però és tan coquetó com entrar en un capítol de l’inspector Poirot.

El Bonanova Park ens rep amb un mapa vintage que ens indica la situació de cadascún dels edificis que componen aquesta comunitat. I aquí ve el millor, cada edifici té el seu nom: Bolonya, Palermo, Versalles i Luxemburg. A veure, qui no vol viure en un edifici amb nom propi? I a més, cadascún té el seu propi mural amb estilitzacions del que és “típic” de cada lloc.

Versalles

 

Palermo

 

Bolonya
Luxemburg (aquí o van canviar de dissenyador o és que Luxemburg no té res que valgui la pena)

 

Sant Gervasi de Cassoles, 74-80

Però com sempre, el millor es deixa per al final.

Les postres.

El crim més gran mai dut a terme en un portal.

Això sí que és de les coses més lletges i pertorbadores que he vist mai i és, de fet, el nyap infumable que va donar lloc a la caça i captura d’altres espantalls similars:

És tan i tan lleig que sembla mentida que existeixi en el mateix espai-temps que obres de bellesa incommensurable creades per la mateixa espècie com… no sé, per no caure en tòpics que cadascú pensi en un d’aquells artistes sense el qual la humanitat seria molt més pobre. I d’altra banda què és? ¿Què vol representar? Una espècie de Jesucrist o Prometeu? La creació de l’univers? ¿I què se suposa que és aquesta estrella de la mort a la seva esquerra? Quantes incògnites s’amunteguen en aquesta entrada…

Amb aquests detalls us deixo.

 

I sobretot, si teniu prop un mural que demana a crits ser enderrocat, compartiu els vostres horrors amb el món!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.