Oda al souvenir

Quan vaig estar a Londres aquest setembre passat, em vaig comprar un imant per a la nevera amb una obra de Rothko impresa. L’altre dia, la vaig mirar i vaig pensar … Rothko es remouria a la seva tomba si veiés el merchandising que han fet amb la seva obra. I jo, com a megafan del seu treball, des de les seves pintures del metro de NY a la capella de Houston, he caigut en la pitjor de les aberracions … Han fabricat milions de souvenirs amb les seves pintures i sí, n’he comprat un.

És evident que no em refereixo als cinquanta clauers idèntics que compres per als teus amics i coneguts (i que amb tota probabilitat acabaran enterrats al fons d’algun calaix), sinó a tot el que ens portem per a nosaltres mateixos. Perquè un souvenir no és només la postal o el catàleg de torn, sinó totes les fotos que fas durant un viatge, els vídeos que graves, les entrades que guardes, els fullets que col·lecciones, els diaris locals que t’emportes a la maleta. Tots els objectes que no tenies abans de sortir per la porta i que fins a cert punt guardes com un tresor la resta de la teva vida (amb mesura i decorum, per descomptat, que tampoc som Diògenes).

Comprar records ens talla una mica, és com ser massa mainstream. A tothom li agrada viatjar, però ser un guiri és una altra cosa. Tindràs la mateixa tassa de la Tate Modern que cinquanta milions més de persones? Quina vergonya … Ser un guiri és un dels pitjors crims culturals que existeixen. Ser guiri vol dir que no moles gens, perquè vas als mateixos llocs que tots, perquè et fas les mateixes fotos que tots, perquè busques les mateixes localitzacions on van rodar Harry Potter o Joc de Trons o el fenomen fan que toqui, que altres tants milions de fans.

Però vas a Egipte i no veuràs les piràmides? ¿I estaràs davant de les piràmides i no et faràs cap foto? Estem bojos? Viatjar també és ser testimoni d’alguna cosa i deixar testimoni de la teva presència allà, almenys des que es van inventar les càmeres fotogràfiques. No té per què ser un lloc emblemàtic a nivell global com les piràmides o l’Empire State, pot tenir un significat només per a tu, com la foto amb la tia Enriqueta en el seu noranta aniversari. L’obsessió de l’ésser humà per col·leccionar i ordenar la memòria visual és un fet, internet n’és un testimoni més que evident d’aquesta bogeria. Però la necessitat de deixar constància és antiga i, amb uns mitjans més o menys limitats, s’ha fet sempre.

Quan bec amb la tassa de Jack Skellington que em vaig comprar a la botiga Disney de Nova York, encara que ja estigui mig trencada i la faci servir cada dia per fer-me el te del matí, em retrotreu al viatge que hi vaig fer fa uns ¿tretze anys ja ? Des del moment en què compres aquest objecte i el separes dels seus mil bessons idèntics, deixa de ser un més i passa a tenir un nou significat, ja no és aquest producte fabricat en sèrie; és teu i va de paquet amb tota l’experiència.

Així que tornant a Rothko … Ho he de dir, m’encanta el meu imant i no té res deshonrós perquè en cap cas vol dir que hagi deixat d’entendre i admirar la seva obra. A més, a la nevera hi té veïns prou interessants: està flanquejat per un Kandinsky i un Cranach el Vell.