Ahir vaig anar a fer un tomb per Enrique Granados i vaig veure l’exposició de Richard Estes a la Marlborough i després, a la Galeria 3 Punts, una de col·lectiva.
La Galeria 3 Punts presenta una amalgama d’obres aparentment disperses però que tenen en comú la voluntat de reflexionar o mostrar qüestions universals, com l’amor, la mort, etc. No discutiré si aquest 
objectiu queda massa clar quan hi poses els peus, però hi ha obres que criden l’atenció; des del Boyz 2 men de Mark Jenkins a les escultures de petit format de Samuel Salcedo, passant per les peces d’Efraïm Rodríguez. Ja havia vist abans en aquesta mateixa galeria les escultures de fusta de Rodríguez. Normalment representa nens, i són innocents i dolços alhora que inquietants. La barreja d’un gest molt natural i la presència tan contundent de la fusta genera aquesta mena de xoc, com un pinotxo cridant que és un nen de debò. Però aquestes només són algunes de les peces que hi trobareu, us convido a donar-hi un cop d’ull.
Richard Estes està catalogat com a hiperrealista, però tranquils, aquells a qui els hi faci alèrgia aquest moviment que no es preocupin, perquè Estes no és un rellepat que fa fotos manualment. Les seves obres, que es caracteritzen per mostrar la ciutat a través de reflexos en aparadors, finestrals, etc., tenen un punt que transgredeix la idea d’imitació absoluta. En ell hi ha rastres del pinzell, hi ha figures desdibuixades, definides amb quatre pinzellades que donen vida a les escenes i les fan més versemblants.
Fent un cop d’ull a molts llibres d’història de l’art, com la bíblia del segle XX Arte desde 1900, pot semblar que l’hiperrealisme no ha existit mai. Aquestes peces, la majoria pintures, però també escultures, circulen gairebé exclusivament pel mercat de l’art, però no han arribat mai massa lluny en el món acadèmic i/o teòric. Crec que això està canviant una mica, alguns hiperrealistes han arribat als museus i això genera estudis més o menys seriosos, però és un començament. No és que l’hiperrealisme m’entusiasmi, però una cosa està clara: existir, existeix. També puc entendre l’admiració que genera el desplegament d’habilitat tècnica d’aquests artistes. L’art contemporani ha tendit a menystenir la skill com a factor per determinar el valor d’una obra, però és un fet indiscutible que l’hiperrealisme agrada a la gent. I la veritat és que la galeria estava plena. Per experiència sé que les sales on hi ha obres més abstractes o conceptuals no estàn així de plenes fora del dia de la inauguració. Potser és trist, però és el que jo he observat. La meva pregunta és, quina importància té que la teva obra sigui super revolucionària i digui coses extraordinàries d’interès general si ningú no se la mira? És cert que l’excel·lència no és popular ni trending topic ni res que se li assembli, però hi ha un desequilibri massa gran. La distància entre la gent i l’art és abismal, més enllà d’impressionistes i fenòmens similars. Si això té solució…no ho sé.