open house 48h Barcelona

Aquest cap de setmana se celebra el festival open house a Barcelona i molts edificis d’ús privat obren les seves portes per a curiosos i aficionats a l’arquitectura. S’ofereixen visites guiades, unes més amenes i preparades que altres, però el xiringuito se sosté a base de voluntaris, així que està bastant bé.

En cada edició procuro triar llocs que no es visiten normalment. Si pretens anar a la Pedrera o la Casa Batlló t’esperen llargues hores de cua i per mi, no val la pena. L’habitual és anar web amunt web avall buscant alguna cosa interessant que no estigui a tope, però aquest any vaig tenir un amor a primera vista: la casa Muley Afid. Durant anys -molt molt llargs- vaig anar a un col·legi prop de la Bonanova. Cada dia passava per davant i em preguntava què hi feia això allà: una casa preciosa però en ruïnes, deixada de dalt a baix, amb un jardí ple de males herbes i les finestres penjant de les frontisses, a punt de desprendre’s definitivament; en fi, un desastre. La meva mare deia que només alguna classe de litigi sense resoldre podia justificar-ho. Quan ja era gran i tornava a casa sola, amb una amiga, fèiem el recorregut fins a la plaça Bonanova i gairebé cada dia intentàvem trobar una manera discreta de colar-nos-hi i veure-la per dins. Mai ho vam aconseguir, la veritat és que no érem assaltadores de propietats alienes, però ens divertíem moltíssim imaginant i buscant solucions teòriques. Un cop ens vam ficar pel carrer que donava al jardí del darrere i un moviment inesperat entre les males herbes, amb tota seguretat el fantasma del sultà Muley Afid, ens va donar un ensurt de mort seguit de mitja hora de riure tonto. Així que quan vaig veure que estava ofertada a l’agenda de l’open house, no ho vaig dubtar ni un segon.

Des d’aquí ens mirava amb condescendència el fantasma del sultà

La casa està dissenyada per Puig i Cadafalch (amb els elements típics de l’arquitectura modernista) a petició del sultà marroquí que dóna nom a la finca, encara que només va passar aquí dos anys cohabitant amb una corista de la qual es va enamorar i amb qui després se’n va anar a viure a París. Es veu que tenien una vida social atrafegadíssima i se’ls podia veure passejant per la zona. No sé què en pensarien els veïns de Sarrià de tota la vida.

En la visita només es poden veure algunes estances, la majoria de despatxos i la biblioteca estan tancats (per cert, a la biblioteca es podien veure des de fora les decoracions per al Día de Muertos), però si hem pogut veure el despatx del cònsol, amb uns frisos originals d’un il·lustrador de l’època, encara no s’han posat d’acord en qui n’és exactament l’autor, però té el regust de còmic clàssic tipus Tintín (consti que jo no sóc massa aficionada al format i potser algú que hi entengui es posarà les mans al cap).

El fris representa la vida d’una persona a través dels jocs, des de la infantesa fins a la vellesa. Aquest és l’últim dels quadres.

També hi ha una exposició a una de les sales on fan les recepcions oficials i de promoció cultural. Són una sèrie de pintures i gravats de l’artista mexicà Ixrael Montes. Els gravats són força interessants, però el dibuix i les composicions de les obres tenen més sentit realitzades en aquesta tècnica que no pas en pintura a l’oli, que no n’afavoreix gens el nivell de detall i la linealitat.

detall de Lagarto de Corralero

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada