Imatges que són pintura

Obres de Mia Martí

Del 5 d’octubre de 2017 al 26 d’octubre de 2017 – Centre Cívic Fort Pienc

 

Amb aquesta sèrie de pintures-fotografia, Mia Martí ens ajuda a deixar anar el mòbil una estona i a entrar en un univers on l’important és l’anàlisi en profunditat d’un detall. L’artista ha triat un seguit de fotografies a partir de les quals ha desenvolupat el seu imaginari pictòric.

Una mirada cap a l’entorn més proper des del punt de vista de l’abstracció fa que qualsevol racó es pugui convertir en pintura.

La fotografia conviu amb la pintura. La imatge es converteix en quadre.

Colors, cel, formes, parets, línies, plantes, textures.

Un instant íntim capturat a través de la imatge que s’integra en el quadre per acabar essent pintura.

(Text que acompanya l’exposició)

De vegades s’agraeix que un artista ofereixi un espai per a la reflexió, sense pretensions polítiques ni reivindicacions socials més enllà del fet seure un moment i pensar en el que estàs veient. Són obres que de seguida et fan pensar en Rothko o en Morandi, per aquesta factura suau, diluïda, de capes primes que es superposen amb paciència i alhora per l’espai interdimensional que suggereixen. Al marge del mercat -que és un món a part-, la pintura no ha tingut massa crèdit durant les últimes dècades, però aquesta capacitat d’absorbir l’atenció no és tan fàcil d’aconseguir i cal reivindicar-la i donar-li un valor. Una presentació excel·lent, en un espai enorme (més del que és habitual en un centre cívic) i l’horitzontalitat predominant en les composicions ens condueixen l’ànim cap a aquest estat de reflexió.

Una de les coses que m’ha cridat l’atenció i m’ha grinyolat una mica és el fet d’incloure la fotografia quan està bastant clar que el punt d’interès de Martí està bàsicament en la pintura. Entenc que formi part del procés, és lògic tenir referents d’allò que ens envolta i jugar amb un procés més o menys paral·lel al concepte de realitat augmentada, en el sentit que a una realitat se n’hi superposa una altra que s’estén més enllà del punt de partida. Però alhora, encara que aquest joc m’agrada, em pregunto si podria estar buscant una mena de coartada per justificar el fet de voler pintar, perquè avui dia, com deia en el paràgraf anterior, pintar es considera de iaies i “domingueros”, però no de gent seriosa, almenys en l’àmbit acadèmic-crític. També podria ser una manera de tranquil·litzar els escèptics de l’abstracte, donant-los aquest punt de partida reconeixible. En qualsevol cas, sembla una mena de crossa i penso en com seria si fos només pintura. Deia Isidre Nonell allò de “jo pinto i prou!” i potser segueix sent una expressió vàlida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.