Fotografies de Néstor Rives
CAN BASTÉ, del 21 de setembre al 21 d’octubre de 2017 – Sala Golfes
Qualsevol població del món té necessàriament espais de deixadesa, sobretot les grans ciutats, llocs on s’acumula tot el que no volem: deixalles, prostitució, drogues, etc. Totes les coses a les quals girem l’esquena i abandonem sense miraments ni culpa, o en descuits irreparables, es queden allà fins que es desintegren (per motius que desconec, sol haver-hi joguines i això em posa els pèls de punta). Ningú té interès en reparar res de tot això, prou feina tenen les administracions intentant vendre el que sí que ven com per preocupar-se de les zones on els grafiters treballen tranquils i les prostitutes esperen en cadires de jardí.
L’extraradi, un lloc limítrof on els límits entre urbà i perifèric es tornen difusos. Llocs inestables en la seva identitat, on durant el dia es genera activitat econòmica i quan es fa fosc, el denominador comú és la soledat, l’abandonament i el desterrament.
(text que acompanya l’exposició)
Néstor Rives ha fet un recull d’alguns d’aquests espais quan cau la tarda i els quatre desarrapats que corrien per allà durant el dia van a buscar refugis menys visibles. La tria del blanc i negre afavoreix i dóna una continuïtat visual a unes imatges que d’una altra manera no resultarien tan atractives, sobretot quan la llum és escassa i tampoc no té sentit un treball de postproducció excessiu.
Sense conèixer de primera mà aquests espais en concret, cosa que en realitat no hauria d’importar perquè són més o menys iguals a tot arreu, em resulta xocant que els descrigui com llocs on hi ha activitat econòmica durant el dia. Diria moltes coses d’aquests no-llocs però, activitat económica? Si realment és així, la transformació és sorprenent i, en aquest sentit, les fotografies només de detalls no ajuden a situar aquesta diferència tan absoluta entre el dia i la nit, si, fent cas del text, aquest és un dels objectius. De fet, mentre veia les fotografies em vaig quedar amb una imatge mental de com deurien ser els escenaris originals molt diferent de com seran en la vida real i quan he llegit de nou el text que acompanya la mostra el cervell m’ha fet un petit curtcircuit perquè no m’acaba de quadrar. I és cert que hi ha algunes imatges que fan referència a negocis, com un cartell de bar-restaurant, però sembla tan abandonat que en el record d’allò que has vist s’esborra la possibilitat que hi pugui haver gent o una activitat diària més o menys corrent.
Els espais límit, les zones (ara penso en Tarkovski i la seva pel·lícula Stalker), són llocs atractius per molts artistes i en especial pels fotògrafs. La lírica de la porqueria i l’abandonament només la pots trobar als afores d’una gran ciutat en una peli dels 70. I el que potser he trobat a faltar en aquesta exposició és un treball en profunditat del que significa la zona, no en general sinó per Néstor Rives, una exploració intensa i més personal, alguna cosa diferent del que ja hem vist i experimentat en altres ocasions. Fent un cop d’ull a la seva web, he vist un projecte, que no té res a veure amb Outskirts, però que m’ha semblat bastant interessant, Amén. Aquí ofereix un apropament més personal cap al món de la vellesa i la idea de la mort que tenen alguns sectors socials quan els dies se’ls hi acaben. A Amén es manté en un equilibri misteriós entre un ara que gairebé no existeix i un després inexorable. Us recomano que hi feu una visita.