Continuo pel carrer Consell de Cent, entrant pel Pg de Gràcia, actualment molt valorat per passejar i en greu perill de morir d’èxit.
Sala Dalmau: Obres de Torres-Garcia.
Només començar trobem la sala Dalmau, molt dedicada al constructivisme, també en aquest moment, que exposa obra de J-Torres-Garcia. El que a mi personalment m’ha interessat, és que també hi ha obres primerenques, suposo de joventut, amb un cert aire Cézanne, després n’hi ha un altra posterior on comença a fer formes més rectilínies, fins a arribar a les obres de colors molt purs, o també uns terrosos que configuren l’estil que el defineix durant molts anys.
El que m’ha agradat es apreciar tota aquesta evolució en tan pocs metros quadrats, sempre penso en els artistes que per circumstàncies no han pogut seguir i s’estronca l’evolució. Celebrem els que ho aconsegueixen.
Aquest carrer està tan poblat de galeries que és difícil seguir-les totes sense quedar esgotat!
Galeria Jordi Barnadas: Obres de Didier Lourenço
Una de les que habitualment aixequen l’ànim es la galeria de Jordi Barnadas. Actualment exposa obra de Didier Lourenço, amb molt color, que ransmet positivitat i dinamisme. Disposa de codi QR, però a mi no m’ha funcionat quan he volgut recuperar-lo, tot i que el cercador normal d’internet t’hi adreça ràpidament. La majoria de les obres són litografies, tècnica que trobo particularment interessant, i que degut a la qualitat i quantitat dels colors utilitzats, deu portar molta feina. La contraprestació és la rendibilitat.
Ens estem acostumant a que la majoria d’artistes arriben a edats avançades treballant i donant temps a fer una evolució vital, com comentava a la galeria anterior, i aquí justament ens trobem amb una mort sobtada i prematura, Penso també en els pares, la natura no ho hauria de permetre. Hauran quedat obres acabades a punt d’imprimir, que el pare, com col·laborador en la tècnica, haurà de gestionar. Els acompanyem en el sentiment.
En deixa una obra que transmet un moviment i una positivitat a la qual sempre ens podrem refugiar!
Foto
Continuem el recorregut i anem per feina.
Galeria Mayoral : 1978-1992
Com diu a l’entrada, es un repàs amb tota mena d’estils i autors que han omplert la postmodernitat a Barcelona en aquests anys.
Des de Plensa a Garcia-Sevilla o de Barceló a Perejaume i tants d’altres, es poden observar obres d’autors tan diversos com els fluxos que han omplert uns anys amb molt moviment polític i social. Aquí cadascú sabrà el que l’emociona i els autors amb qui connecta, perquè la cosa ja no va de tècnica o habilitat, sinó de comunicació, i això es molt personal i íntim.
En tot cas, segur que hi ha una obra per cada persona, com a mínim.
La següent parada serà al carrer Aribau.
Galeria Victor Lope: Obres de Beate Höing
La ceràmica esmaltada té unes connotacions d’ambient burgès i antic, amb tapetes de blondes i gerros de tota la vida. L’artista li dona una volta i ho transforma en uns tòtems plens de follets, que no saps si són amables o no, i animalons de tota mena. També té figures individuals d’ocells, però que es presenten com a les col·leccions de papallones, amb les ales obertes.
La tècnica podria transportar a segles enrere o palaus versallescos, però el resultat no pot ser més diferent.
Galeria ADN: De carne y éter // Banco público
Al passadís d’entrada podrem veure unes pintures molt reconeixibles, com diu el títol complert: De carne y éter: Picasso, Miró y Tàpies, De Julio Anaya. Veiem copies en cartrons de reaprofitament, inclòs el marc, i que suggereix molts discursos.
D’entrada el més evident és que transita entre l’homenatge i la metapintura, una “imatge pobra” gairebé un fantasma. Es qüestiona el valor d’una obra i els agents que hi intervenen. No es un tema menor i dona per molt. I el que ja no vull ni pensar es que els guanys econòmics que generen, solen quedar-se en magatzems de paradisos fiscals i queda ben poc per galeristes i representants i no cal dir com pateixen els artistes de tota mena per sobreviure, els que poden, i ara a més amb l’amenaça de la I.A. que vol esborrar la creativitat humana i passar-la a una tècnica amb l’excusa de ser una ajuda per treure la “feina pesada “com escriure per exemple. Cal fer-se moltes preguntes, encara que potser no ens agradin les respostes.
La sala gran és pràcticament buida i blanca, cosa que a mi particularment em fa com un vertigen, al desaparèixer els punts de referència espacial. Hi ha un banc, que dona el nom a l’expo, un banc públic, per seure a reflexionar i escoltar. Funciona com un contramonument.
Sort que s’ofereixen explicacions, sinó no sabria per on començar. En una paret hi ha la part gràfica on observem fotografies de la fabricació del banc, abocant el ciment damunt d’una escultura de Lorca, la visió resulta especialment colpidora.
Visualizació del making off de l’obra.
Tant si considerem que Lorca era antifeixista o un apolític atrapat en les circumstàncies, el banc funciona com un lloc per la memòria, contra l’oblit.
Els genolls es queixen molt i estic esgotada, cap a casa! Un altre dia continuarem.